Informació històrica sobre el municipi

Els inicis i la romanització

Els orígens de Vilagrassa daten de ben antic. La primera notícia la trobem en una antiga vil·la romana fortificada que estava situada al peu de l´antiga via romana de Barcino a Ilerda, vora el riu d´Ondara. Però cal que ens remuntem força temps més enrere per trobar els primers habitants de la contrada.

La romanització a la península Ibèrica va començar amb la segona guerra púnica, que enfrontava les tropes romanes i els cartaginesos, amb l´entrada a Empúries el 218 a C dels exèrcits romans. Aleshores, Roma es fa senyora del país i la seva influència va creixent al llarg del temps imposant els seus models i amb poc temps tota Hispània va quedar integrada a l´Imperi. Fou aleshores quan s´abandonaren els poblats dalt dels turons i es va anar ocupant progressivament la plana, més fértil i còmoda, ja que els perills d´atac gairebé havien desaparegut.
És dins d´aquest context en què situem la construcció d´una vil·la romana al lloc actual de Vilagrassa, datada en els darrers temps de domini romà, l´anomenat Baix Imperi.
Les vil·les eren grans hisendes agrícoles del camp romà, que servien com a gran centre agrari, però també com a residència permanent o temporal de la família propietària. Aquest és el cas de Vilagrassa, situada en un espai relativament alt, però molt proper a un curs d´aigua ( el riu Ondara) en una zona prou fèrtil, adient als cultius mediterranis i ramaderia bovina i porcina. Tenim vestigis al poble d´aquesta vil·la romana, que, a més a més, li hauria donat el nom: Villa Crassa, el nom de la qual podria venir d´un antic propietari anomenat Crasso. Es va localitzar part de les estructures de la vil·la al solar de Joaquim Galceran, vora la carretera N-II, en rebaixar el terreny l´any 1920. L´excavació fou duta a terme per l´Institut d´Estudis Catalans. Entre les troballes destaca un interessant mosaic datat als segles IV i , de 3,12 x 3,75m i conservat al Museu d´Arqueologia de Catalunya. S´hi van trobar també dos capitells compostos molt rudimentaris i la base d´una columna.
També es podrien provenir els carreus encoixinats de la base del campanar actual i que per les seves característiques fan pensar que la vil·la podia estar fortificada per defensar-se dels atacs enemics, com ara lladres o pobladors de l´entorn. Altres restes serien grans tallades al Mas d´Estadella.

L´edat mitjana - Aparició de Vilagrassa

Després de la caiguda de l´Imperi romà, la zona cau en decadència i no tenim constància d´un poblament important. Ans al contrari, la població restaria disseminada durant un llarg període d´anys. És una època molt confusa, amb l´atac dels pobles del nord, l´establiment visigòtic i la posterior denominació àrab.
L´aparició formal de la Vilagrassa actual després d´aquest període d´incertesa la trobem en el context de la reconquesta i de l´enfrontament entre els comtats catalans i els musulmans. Els límits fronterers es van mantenir més o menys al llarg de dos segles (IX i X) al llarg del Llobregat-Mig Segre i va provocar que la zona de l´Urgell i la Segarra es despoblés a causa de les freqüents incursions bèl·liques entre els comtats i la propera Lleida.
És entre 1015 i 1050 quan tenim les primeres notícies documentades de la zona per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer I. Aquest començà la conquesta de la comarca segarrenca amb incursions cada cop més freqüents a la plana, prenent i bastint castells i augmentant la seva presència. Es conserva un document del 25 de febrer de 1082 que ens explica que els comtes Ramon Berenguer II i Mafalda feren donació a Mir Ricolf, procedent de la casa de Pinós-Mataplana, del castell de Montalbà, situat al sud de l´actual terme de Vilagrassa.
La primera constància de Vilagrassa la tenim en la cessió del compte Ramon Berenguer III i Dolça de Provença a Gonter i la seva muller Na Júlia d´unes peces de terra del lloc de Vilagrassa, donació datada el 27 de novembre de 1121, on veiem que el lloc ja portava el nom actual i sembla constatar l´existència o tradició antiga d´un centre agrari fértil. El mateix any, el 28 de desembre de 1121, tenim documentada també una carta de donació de terres per plantar-hi vinyes al terme del lloc de Vilagrassa a favor de Bernat Guillem i la seva dona Maria.
Per tant es deuria mantenir un centre agrari al lloc de Vilagrassa, una mena de masia, que amb la reconquesta es va transformar en base avançada de les posicions cristianes durant la reconquesta. Tanmateix, a la documentació de l´època es parla de Vilagrassa com a lloc rural i no com a posició militar destacada.

La carta de Població

La Carta de Població és un exponent i exemple d´una font de dret local medieval, el qual cal cercar-lo en el moment de la crisi de l´imperi romà d´occident.
Una de les fórmules usades per repoblar fou la de l´incentiu de noves poblacions amb uns drets i unes llibertats per als seus nous habitants que no es trobaven a les rígides estructures de la Catalunya Vella. Sorgeixen per aquesta funció les cartes de població i franquícia, termes a través dels quals es designen un conjunt de documentació diversa encaminada a la promoció de la vida local. Eren atorgades pel rei o pel titular d´un senyoriu, fins i tot religiós, per fomentar l´ocupació d´un lloc o la permanència dels habitants, a través de la fixació de les condicions bàsiques de possessió del sòl i de residència i, en alguns casos, de les normes elementals de regència de la vida de la comunitat veïnal.
La Carta de Població de Vilagrassa, fou atorgada pel rei Alfons I d´Aragó i Catalunya el mes d´abril de 1185, des de Lleida als habitants de Vilagrassa. La carta és destacada no només per les condicions favorables que dóna als pobladors, sinó també perquè és exemple d´una nova organització social, lluny del règim feudal de la Catalunya Vella.
De fet, una bona part del document el dedica a enumerar les noves franquícies i previlegis d´aquells pobladors, totes les quals ja són senyal d´una nova organització social. Ben aviat el monarca deixa clar que la vial de què parlem és seva, i, essent així, els dóna, ell, tots els bons usos i franqueses necessaris per viure bé i millorar. L´afirmació positiva implica alhora una negació. En el nostre cas, de fet, es deroguen uns mals usos de marcat caràcter senyorial. Això resta més clar quan avançat el document, especifica que lliura d´eixorquies, intesties i cugucies als nous i futurs pobladors. També lliura, en principi, de pagar lleuda i usatge. Si les relacions personals feudals i els usatges són subtituïts, també val fer menció especial d´un altre aspecte de vital importància en l´organització d´una societat: la propietat immoble i de la terra.
El monarca són en propietat les cases, els horts i els farraginals. Per tant, la propietat urbana, la de cultiu i les pastures. S´indica que aquesta donació sancionava legalment una repartició anterior. En aquest sentit hem de dir que no és comú de veure en les Cartes de Població i Franquícia cap menció a particions o distribucions anteriors, ni tampoc que es faci referència a la dimensió de la parcel·la de la casa i l´hort. Els habitants de Vilagrassa, però, no estan exclosos de pagar un cens per la concessió feta pel monarca. Hauran de satisfer sis diners cada any per la festa de Nadal.
Els habitants de Vilagrassa també són capacitats per utilitzar lliurement -com a seva- l´aigua del reguer dos dies a la setmana i més si volen quan no perjudiquin els interessos reials. També concedeix l´aigua del Cercavins sense restriccions.

Els anys de domini reial

Un cop iniciat el repoblament, començaren a construir-se les cases i els primers edificis públics, seguint el cànons del romàntic tardà, enllaçant amb els primers corrents del gòtic. És en aquest context quan situem la construcció de l´esglèsia de Vilagrassa, iniciada poc després de la constitució de la vila i amb una magnífica portada. La parròquia de Vilagrassa va quedar inclosa en el bisbat de Vic, com la resta de les terres del comtat de Manresa. Posteriorment, el 1595 es va incloure a la nova diòcesi de Solsona, a la qual pertany encara avui.
Vilagrassa es mantenia com a vila reial dependent directament de la Corona catalanoaragonesa. Tanmateix, el 1223 Jaume I cedí la vila en feu a la seva germanastra Constança, casada amb Guillem de Montcada. Començà aquí un llarg periple del senyoriu de la vila d´unes mans a les altres, però sempre sota l´alt domini reial. Aquest fet protegí els habitants de Vilagrassa i comtarem amb l´ajut dels monarques en plets contra la també reial Tàrrega i amb Anglesola i la seva baronia. Els conflictes entre les tres poblacions marcaren els successos al llarg de tota l´època medieval, amb nombrosos enfrontaments i picabaralles entre els habitants de Tàrrega i Vilagrassa.
L´economia del poble era essencialment pagesa, basada en l´agricultura mediterrània (cereals, vinya i oliveres) complementada amb la ramaderia i l´horta.
La vila va ser seu d´un hospital. En època medieval gairebé a totes les viles hi havia un centre d´aquestes característiques, dedicat a l´assistència dels més necessitats i a l´atenció dels viatgers.
També tenim documentada, l´existència d´una petita comunitat jueva. El seu nom apareix a molts documents, així com la seva participació en qüestions locals.

El món modern

L´entrada a l´època moderna no va fer variar gaire les coses del nostre poble.
Malauradament, les nostres terres, fruit de la seva condició de lloc de pas i comunicació, van ser escenari altre cop de nombroses guerres. Una de les més cruentes va ser la dels Segadors del segle XVIII, quan les hosts castellanes es van fer fortes a Lleida. Aleshores, les picabaralles entre els castellans i els catalans van passar per la zona provocant requises i destrucció.
Les guerres no eren l´única preocupació dels vilatans. A més a més, s´hi sumaven les plagues, les males collites i la pesta. Una de les més cruentes va assolar Catalunya entorn el 1600.
Després d´uns anys de pau i prosperitat, la qüestió per la successió al tron va tornar a causar estralls a la comarca, escenari altre cop dels enfrontaments entre els dos exèrcits.
Tot i els estralls de la guerra dels primers anys, la resta del segle XVIII va ser una època de relativa tranquil·litat i estabilitat. Al llarg del segle anava augmentant la població, així com la producció. Fou època de transformacions, de noves construccions, de cultura i il·lustració ... en definitiva, de benestar, tot i les crisis per la inestabilitat del sistema. Vilagrassa va viure aquells anys un gran increment de població i va gaudir dels avantatges del moment.

Els segles XIX i XX

El segle següent va portar altre cop confusió, guerres i malestar. La guerra del Francès va mobilitzar actius de la comarca i sabem que el sometent de Vilagrassa va anar a Vic i van participar a la batalla del Bruc. Alhora, les nostres terres van tornar a ser camp de batalla cap a la conquesta de Lleida i altre cop destrucció i exili.
Fou aquest també un segle de grans canvis en les estructures socials mantingudes al llarg de segles. El 1833 es van abolir les senyories i els dilemes sobre els pobles, tot i que els senyors conservaren les propietats. S´acaben així tota la sèrie de privilegis sobre terres dels senyors i les rendes de què gaudien. Els marquesos de Cerdanyola van deixar de ser senyors de Vilagrassa, com també dels propers Claravalls i Castellnou. La darrera visita de la marquesa viuda havia sigut el 1802.
Uns anys més tard van arribar les desamortitzacions de Mendizábal (1835-37), quan l´esglèsia es veu obligada a deixar les seves propietats, i es va iniciar una destrucció important del patrimoni religiós.
Tot i els fets devastadors com guerres, sequera i plagues, la segona meitat del XIX va ser el moment de l´arribada de les millors tècniques de la zona, com el ferrocarril, la carretera, la llum elèctrica, el telèfon, el telègraf, l´aigua corrent, les escoles, la industrialització o el comerç. Van arribar progressivament a la comarca i a Vilagrassa ho féu de forma desigual, i no paral·lela a les poblacions veïnes. El tren, inaugurat el 1860, va passar de llarg de la vila, tot i circular a tocar de les cases. El 1861 l´aigua va començar a córrer pel nou Canal d´Urgell.
Tanmateix l´aigua va ser arrasadora un fatídic 23 de setembre de 1874, la famosa rubinada de Santa Tecla. La nit del 22 al 23 moltes poblacions de Catalunya es van veure arrassades per la força de l´aigua que es va endur horts, cases i vides humanes. A Vilagrassa la rubinada va venir de l´Ondara i el Cercavins. Hi van morir tretze persones.
Va iniciar-se també la revifalla cultural de la comarca, dins els corrents generals catalans com la Renaixença, amb l´aparició de societats recreatives, corals, revistes, artistes,... que impulsaven festes, actes o manifestacions culturals. La revifalla cultural i associativa també va florir a Vilagrassa, amb la creació d´uns grups d´aficionats al teatre, el Cor Nova Germanor i un equip de futbol. O la Sociedad Cultural Recreativa Centro Vilagrasense.
Eren anys també de revoltes obreres i camperoles, de lluites de classe i mobilització per millorar els drets dels treballadors. A Vilagrassa sabem que s´hi va fundar una Federació Obrera.
El poble va patir bombardeigs al llarg de la guerra. Un dels més cruents va ser el 5 d´abril del 1938, on van morir diverses persones de Vilagrassa. Uns disset joves del poble van ser cridats a files en l´anomenada Quinta del Biberó. En total van morir vuit vilagrassencs durant la guerra.
La postguerra fou penosa, amb limitacions i misèria. Foren anys de moltes penúries, que únicament l´esforç de la gent va poder solventar. Més endavant, durant la dècada dels anys seixanta, es va produir un rellançament econòmic a través de la industrialització, la mecanització del camp i les migracions de la població.
S´hi van establir algunes indústries i petits comerços. El redreçament social, polític i cultural va haver d´esperar uns anys més, fins a l´arribada de la democràcia que va seguir a la mort del dictador Franco.
Els anys noranta han portat també l´aparició de moltes associacions i entitats sense afany de lucre.

L'escut

Va ser aprovat el 16 de gener de 1998 i publicat en el DOGC l'11 de febrer del mateix any.

L'escut presenta, duplicades, les armes pròpies i tradicionals de la vila (els besants d'argent sobre camper d'atzur) i els quatre pals de l'escut de Catalunya, que recorden la jurisdicció reial sobre la població: Alfons I va concedir-li la carta municipal el 1185, i Pere III li va atorgar els privilegis de celebrar-hi una fira anual (el 1301) i un mercat setmanal (el 1328).

Té el següent blasonament:

Escut caironat quarterat en sautor: 1r i 4t d´atzur, cinc besants d´argent en creu; 2n i 3r d´or, quatre pals de gules. Per timbre, una corona mural de vila.

La bandera

Es va publicar en el DOGC el 23 de setembre de 1999.
Bandera apaïsada, de proporcions dos d´alt per tres de llarg, quarterada en aspa, amb els triangles superior i inferior blaus amb cinc discs blancs posats en creu, cadascun de diàmetre 1/12 de l´alçada del drap i separats per 1/36 de la mateixa alçada, centrats a cada un dels dos triangles; i els triangles dels costats, grocs, cadascun amb quatre pals vermells.

Patrimoni Arquitectònic

Santa Maria de Vilagrassa

L´església dedicada a Santa Maria té els seus orígens que daten de ben antic, quan es reconquereix la vila. Tanmateix no es clara la data de la seva funció, sembla probable que fou a finals del segle XII, un cop garantida la reconquesta.
Aquesta església entre el 1425 i 1575 consta d´un altar major i set de laterals, una rectoria i un cor. Les advocacions i beneficis dels altars laterals varien al llarg del temps i tendiren a reduir-se.
L´estructura de l´església ja no sofrirà més modificacions a banda de la volta de guix i de l´enguixat de les parets. Els altars actuals i les imatges daten de la postguerra. Així trobem avui un gran nombre d´altars secundaris al llarg de tot el temple. Les advocacions es distribueixen en altars de tres nínxols, amb una imatge a cada un.
Flanquejant la imatge titular de Santa Maria Assumpta, a l´altar major, trobem a Sant Josep i Sant Ramon. De cara a l´altar, a l´esquerra hi ha la capella de Sant Sebastià amb Sant Isidre i Sant Antoni i la de la Mare de Déu del Carme. A la banda dreta, al final de la nau hi ha el Sant Crist i la Mare de Déu dels Dolors. I al mur lateral, Sant Josep, el Sagrat Cor i Sant Roc; Santa Teresa, la Puríssima i Santa Llúcia; Sant Bartomeu i la Mare de Déu del Roser.
Actualment presenta una nau central amb capelles laterals. Està coberta per unes voltes de creureria de guix distribuïdes entre els arcs torals d´arc apuntat. Són també apuntats els arcs que separen la nau central de les capelles laterals.
La porta es troba a la façana principal del temple, a la cara nord, damunt de la plaça de l´església i a l´eix principal de la vila. La portada és d´arc de mig punt sense timpà, amb un conjunt de tres columnes monolítiques a cada banda amb les seves corresponents arquivoltes en degradació, amb un guardapols que emmarca la més exterior. La porta s´incideix en un cos rectangular que sobresurt lleugerament de la façana, coronat per un nínxol que traspassa la linea de la teulada del temple.
Les columnes dels brancals estan disposades damunt d´un sòcol continu i consten de base circular, fus llis i capitell cònic invetit. Entre les columnes hi trobem motllures abossellades, com també una altra motllura semicilíndrica a les antes i l´arc d´ingrés.
La decoració escultòrica de la porta es concentra al guardaols, les arquivoltes, la línia d´imposta i els frisos continus dels capitells i intercolumnis i consta de decoració geomètrica, vegetal i figurativa.
El campanar és una estructura força destacada del conjunt de l´esglèsia, i no només pel fet d´estar lleugerament inclinat vers als sud, cap al damunt del temple. El campanar es troba al mur nord del temple, és de planta quadrada i té quatre pisos d´alçada. Al tercer hi ha les campanes, amb dos finestrals a cada banda. Els pisos estan marcats exteriorment per unes cornises que, juntament amb els guardapols de les finestres i les gàrgoles del ràfec, són l´única decoració del campanar. Podem establir dues etapes constructives: la primera dataria del segle XIII, paral·lelament a l´aixecament del temple i de la portalada. I la segona correspondria a una reforma del segle XIV.

L´ermita del Roser

Un xic apartada del nucli del poble trobem l´ermita del Roser, petita esglesiola de gran devoció al poble. Es troba vora la carretera de Balaguer.
És un temple d´una sola nau amb dos trams de volta apuntada i un porxo afegit posteriorment a la façana. Va ser construïda sota promoció de mossèn Joan Boleda el 1576.
La imatge actual de la Mare de Déu del Roser que presideix l´ermita va ser trobada als anys setanta a una tomba del temple parroquial, quan s´intentava corregir les humitats de les parets. La Mare de Déu del Roser amb el nen en braços, va aparèixer sense cap. Després d´una acurada restauració a Poblet, la imatge retornà al poble.

EDIFICIS I CONJUNTS D'INTERÈS HISTÓRIC-ARTÍSTIC SEGONS NORMATIVA URBANÍSTICA VIGENT

1.- ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MARIA.
2.- TORRE DEL CAMPANAR.
3.- ERMITA DE LA NOSTRA SRA. DEL ROSER.
4.- CONJUNT DEL MAS D´ESTADELLA .
5.- CASA DEL CARRER ANGLESOLA, 7 .
6.- CASA DEL CARRER ANGLESOLA, 10.
7.- CASA DEL CARRER ANGLESOLA, 11.
8.- CASA DEL CARRER ANGLESOLA, 18.
9.- CARRERÓ AMB PORTAL RODÓ I ENTRADA PEL CARRER TÀRREGA.
10.- CARRERÓ AMB PORTAL DE PUNT I ENTRADA PEL CARRER TÀRREGA.
11.- FAÇANA AMB ESCUTS DE LA CASA PINOS, EN EDIFICI DE LA CÀMARA AGRÀRIA, CARRER ANGLESOLA CANTONADA PL. DE L´ESGLÉSIA.