Informació històrica sobre el municipi

El municipi de Torroella de Montgrí compta amb un bagatge històric molt important. Només cal fer una passejada pels racons del territori per descobrir les empremtes que han deixat els nostres avantpassats.

Les primeres evidències de poblament s’ubiquen en algunes coves del massís del Montgrí, on s’han trobat d’instruments elaborats pels humans i humanes de fa 300.000 anys, així com les restes de fauna consumida per aquests pobladors. N’és exemple, el cau del Duc de Torroella, un abric natural que serviria, probablement, de refugi i centre d’activitats pels homínids del paleolític mitjà, i que alguns han associat a l’espècie Homo heilderbergensis.

Centenars de mil·lennis més tard, fa entorn uns 8000 anys, apareixen els primers poblats agrícoles en alguns turons de la plana, com ara a Puig Mascarós o la Fonollera, –que estarien rodejats per llacunes i aiguamolls- i les coves són utilitzades com a llocs d’enterraments. Ho testimonien les nombroses restes humanes trobades al cau de les Dents, cau dels Ossos, Cau d’en Calvet, entre d’altres. Amb aquestes restes, sovint també apareixen aixovars –objectes que acompanyen la tomba-, alguns tan interessants com la peça àuria trobada al Tossal Gros.

El poblament continua els segles posteriors. Tot i que escassos en número i material arqueològic trobat, apareixen restes iberes a Mas Solei –un poblat que mostra evidències de contactes amb altres civilitzacions mediterrànies-, Torre Gran, la vinya d’en Xarlan, entre d’altres; i també romanes, com el camp de la Gruta, un jaciment que demostra una pervivència d’ocupació de més de mil anys de continuïtat. Però no solament a la plana s’hi troben restes, sinó al fons del mar, que testimonien la intensa activitat comercial. Amb l’enfonsament del imperi romà, el poblament continua, no només al Camp de la Gruta, sinó a l’entorn de les actuals ermita de Santa Maria del Mar i l’església de Santa Maria de Palau.

El primer document on apareix, com a nucli poblat, Torroella de Montgrí és l’any 888, ja entrat en l’edat mitjana. Se la cita com a Torrocella, en uns documents on es disputa la titularitat d’unes terres entre el bisbe de Girona i el propietari anomenat Adisclus. D’aquest segle, el segle IX, també tenim la primera referència al Montgrí o, tal com apareix en els documents antics, el monte Grinio. Es creu que aquesta Torroella seria només una petita agrupació de cases entorn a un castell -o castro de Torroella (1085)- i una església, que formarien el barri de la Cellera, al nord del actual nucli antic.  

Tot i que la vila, fins el segle XIII, apareix associada a la família dels Torroella, feudataris dels comptes d’Empúries, a partir de llavors, s’uneix a l’òrbita de la corona i els seus senyors passen a reconèixer al rei i compte de Barcelona. Per això, com a feudataris seus, l’acompanyen en diferents empreses i guerres reials. Per exemple, Bernat de Santa Eugènia s’uneix al rei Jaume I per conquerir l’illa de Mallorca o el senyor Guillem de Montgrí obté els drets per a la conquesta d’Eivissa i Formentera. Finalment, el 1272 Torroella passa, definitivament, a dependre de la corona i es converteix en vila reial.

Aquesta decisió, estratègica en la disputa reial contra el comptat d’Empúries, inicia una etapa d’expansió urbanística i econòmica per Torroella. La vila que s’havia estès, de manera irregular, pocs metres més enllà de l’església, rodejades per unes petites muralles, ara creix de manera ordenada direcció sud, amb carrers rectes, conformant l’actual nucli antic de la vila. També es comença a edificar, unes muralles més noves i grans, una nova església gòtica sobre la romànica –l’actual parròquia de Sant Genís- i l’antic castell es converteix en una residència reial, però on hi passaran reis com Jaume II o Joan I. Però no només això, sinó que el rei concedeix una sèrie de privilegis econòmics, com la realització d’un mercat setmanal i la celebració d’una fira anual, que actualment encara perviu com la Fira de Sant Andreu. La intenció del rei, era enfortir la vila per debilitar l’economia del comptat emporità.

També en aquest context, és on hem de situat la construcció del castell del Montgrí, icona empordanesa al cim de la muntanya de Santa Caterina. En el tombant de segle (1294-1301) i fruit d’aquestes disputes, el compte de Barcelona fa construir una fortalesa, que resta inacabada per la fi precipitada de les disputes.

Durant el segle XIV, s’interromp aquest creixement, com a conseqüència de les males collites (1333) i, posteriorment, l’aparició d’un dels brots epidèmics més mortífers de la història, com fou la pesta negra (1348), que debilità les societats medievals europees. Tanmateix, també és durant aquest segle, en que es fundà un altre dels edificis icònics del municipi, com és l’ermita de Santa Caterina. El segle XV, XVI i XVII s’intensifiquen les epidèmies, especialment de tifus, i també els atacs de pirates i corsaris. Aquests atacs ho testimonien les nombroses torres de defensa i de guaita que apareixen a la plana. En són exemple, els masos fortificats (Torre Begura, Torre Quintaneta, Mas Ral, Torre Gran, Torre Ponsa o Torre Ferrana), però també les torres de guaita, com Torre Moratxa o Torre dels Moscats).

Tanmateix, sembla que durant el segle XVII, ja s’albira un nou creixement, que es veu reflectit amb l’edificació o reforma de noves edificacions, tan privades (Casa Pastors, Palau Solterra o Casa Bataller), com públiques. D’aquestes últimes, n’és exemple l’ampliació de la mina d’aigua –que ja data de l’època medieval-, per portar l’aigua fins al centre de la vila, o la reforma i ampliació de l’hospital de pobres i malalts –també d’origen medieval-, probablement associat a la major conscienciació sanitària, pròpia de les societats modernes europees.

Per altre banda, apareixen els nuclis de Sobrestany i la Bolleria (segles XVI), al nord-oest del massís del Montgrí i, una anys més tard, al segle XVIII, el nucli pesquer i agrícola de l’Estartit, als peus del Rocamaura. Poc a poc, des de l’edat medieval a ençà, s’ha anat humanitzant la plana –formada per llacunes, aiguamolls i boscos de ribera- i al segle XVIII es tracta d’una plana productiva, amb masos i camps escampats per ella. En destaquen els cultius d’arròs, sempre en el punt de mira per la seva associació amb els brots de malària, que són prohibits i permesos simultàniament per aquesta raó. També el massís del Montgrí rep l’impacte d’una major intensificació agrícola. Si fins llavors la muntanya s’havia caracteritzat, majoritàriament, com a lloc de pastures, ara aquesta estarà sotmesa a les vinyes i a les oliveres. Tanmateix, durant el segle XIX, la competència de l’oli italià i la fil·loxera aturaran aquest creixement econòmic i agrícola, paralitzant pràcticament el seu cultiu i comerç.

El segle XIX també es caracteritzà per alguns brots palúdics més –que paralitzaren el cultiu d’arròs- i, especialment, l’epidèmia de còlera de 1885, que impactà fortament en la demografia i la memòria col·lectiva del municipi. A principis, del segle XX, gràcies l’empresari Pere Coll, es reactiva el cultiu d’arròs a la plana, desencadenant l’anomenada «guerra de l’arròs», enfrontant opositors i favorables. Conflicte que retorna definitivament el cultiu d’aquest cereal a la plana, tal com podem observar avui dia.

El segle XX, Torroella de Montgrí acaba d’enderrocar les muralles i pateix la guerra civil espanyola (1936-39), especialment el final del conflicte, on es dinamita el pont, per facilitar la retirada republicana. Posteriorment, fou reconstruït gràcies a presoners republicans. A finals dels anys 50 i principis dels anys 60, el municipi, i molt especialment l’Estartit, pateix un augment demogràfic i econòmic molt important, gràcies a l’arribada del turisme, que no solament transformen la façana marítima de l’Estartit, sinó que fan aparèixer diferents urbanitzacions, com Mas Pinell, Mas Marquès o Torre Vella.