Informació històrica sobre el municipi

Els orígens

El terme de Torredembarra va ser habitat a l'època romana, com ho palesen les restes de la Vil·la del Moro (s.I aC – s.  II dC), aquesta residència, centre de control polític i econòmic d’un territori, és una de les vil·les romanes més antigues de Catalunya.

Els orígens de l’actual municipi són medievals i es remunten al s. XI, quan els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, atorguen diverses cartes pobles per fixar la població a la marca del Gaià: Tamarit 1053, Clarà 1057 i Puigperdiguers 1066.

L’expansió militar sobre el territori conquerit donà origen als castells termenats, subdividits en quadres (unitats de defensa i d’explotació agrària). Dins aquest context trobem la Carta de Poblament del 19 de març de 1057, per la qual els comtes donen la quadra erma anomenada Clarà dins del terme del Castell de Tamarit a Guitard, Olomar, Bonafilla i Ermegol amb l’obligació de conrear la terra, construir-hi una torre de pedra i calç, una fortalesa i residir-hi, a canvi de diversos privilegis i així atreure la població i establir-la en a una zona d’interès estratègic. Com en molts altres casos, aquesta carta de poblament va ser fonamental per al desenvolupament de l’entitat local torrenca.

L’edificació no s’aixecà dins l’actual municipi de Clarà sinó als seus afores i era coneguda amb el nom de Torre de Clarà. La població s’hi anà establint i poc a poc es va anar configurant un nou terme que amb el temps consolidà la seva entitat fins la seva escissió al segle XIII.
El 28 de juny de 1206 es signà un document de concòrdia per la divisió: intervingueren d’una banda el senyor de Tamarit i els homes de Torredembarra; i de l’altra el paborde de Tarragona i els homes de Clarà, així com diversos àrbitres; i es deixaren definits i fitats ambdós termes. Poc després, el 1235, l’arquebisbe de Tarragona va concedir a Torredembarra una parròquia pròpia, separada de la de Clarà.

El primer senyor del nou terme de la Torre va ser Ramon de Tamarit, que havia signat el referit document de divisió de l'any 1206, llinatge que a principis del segle XIV va ser rellevat pels penedesencs Vernet i aquests pels Olzinelles que havien comprat el domini de Torredembarra (1343). Els seus hereus van vendre el castell i el lloc de Torredembarra a Pere d’Icart (1391) encetant-se així la nissaga que senyorejà la vila fins a finals del segle XVII. La culminació de les aspiracions del llinatge va arribar amb Lluís d’Icart i Recasens col·laborador aferrissat de la política exterior de la Corona d’Aragó (Governador a Nàpols i Batlle General de Catalunya). Aquest, va comprar a Carles V els dominis senyorials que la Corona encara tenia a Torredembarra (1523) arrodonint així el domini dels senyors damunt la vila, un any després es va concedir al municipi el Jui de Prohoms, cos jurídic que donava força al municipi per a la defensa dels seus habitants i permetia jutjar en qüestions de dret civil, amb l’excepció dels crims de sa majestat i en les causes contra els nobles i eclesiàstics. Va fer construir l’imponent Castell Nou, d’estil plenament renaixentista (actual seu de l’Ajuntament).
Maria d’Icart († 1663) darrera representant de la família, es va casar amb Joan Reart, aliança que comportà el traspàs de la baronia i senyoria de Torredembarra als Comtes de Santa Coloma de Queralt (1689) fins la fi de l’Antic Règim.

Durant la Guerra de Successió (1701-1713/1715), Torredembarra va ser l’escenari d’una sagnant batalla (16 de juliol de 1713) en l’intent de frenar l’avanç de les tropes borbòniques. Les tropes del bàndol de l’Arxiduc Carles d’Àustria– formades majoritàriament per catalans- estaven dirigides pel general Nebot que s’enfrontà a Diego González. El combat acabà amb la victòria dels partidaris de Felip V.  Les cròniques relaten una sagnant batalla en la que els austriacistes van tenir entre 70 i 80 morts i uns 400 presoners, els quals ja van ser víctimes de la repressió imposada pel primer representant de la dinastia borbònica: considerats rebels, els aplicaren el delme de forca (en van penjar a 1 de cada 10) i a la majoria dels restants els van condemnar a galeres de per vida.

Fins al segle XVIII Torredembarra era una vila petita fortificada, eminentment agrícola, però també amb una activitat pesquera i marinera establerta a la costa en les anomenades Botigues de Mar (majoritàriament magatzems i ben pocs habitants), que més endavant configuraran el Barri de Marina (s. XIX), l’actual nucli de Baix a Mar (s. XX).

Una dada destacable en l’evolució de la vila va ser la concessió del dret d’entrada de mercaderies estrangeres a la duana de Torredembarra el 1714, (fins llavors en mans de la ciutat de Tarragona que la va recuperar de nou l’any 1770). Mig segle de gran activitat comercial i marinera, va deixar una bona petjada en la població, fet que sumat a liberalització del comerç amb Amèrica per Carles III (1778), a l’espectacular augment demogràfic de la vila durant la segona meitat del segle XVIII i a que l’activitat comercial i marinera era ben arrelada a la població, va engrescar a molts torrencs a provar fortuna a les Amèriques. Les relacions Torredembarra-Amèrica van perdurar fins la desfeta colonial del 1898 i només es va interrompre durant la Guerra del Francès. El llegat indiano a la vila és molt important i cognoms com Badia, Casals, Cases, Flaquer, Güell, Gibert, Fontallines, Roig i Sagunyoles, acaben esdevenint identificadors d’indians que van ampliar el comerç cap a l’altra banda de l’Atlàntic. La seva tornada enceta l’eixampla de la vila extramurs i la dota d’edificis singulars.

La Guerra del Francès (1808-1814) va suposar un daltabaix a la vila, no només pel fet les tropes franceses s’haguessin instal·lat al Castell, sinó també pel cost humà degut a l’exigència en l’aportació de soldats de lleva i de mà d’obra per a la fortificació de la ciutat de Tarragona; així com diversos pagaments d’impostos i contribucions que empobriren considerablement Torredembarra.

També les guerres carlines (1833-1840; 1868-1876), van portar diversos fets d’armes a la vila, com la lluita que el 1874 enfrontà els liberals, fortificats al Castell contra els carlins que els esperaven i atacaven des de fora.

La primera meitat del segle XIX la vila reviu un període de creixement pel desenvolupament de les indústries de l’aiguardent, les botes, els sabons i els treballs de cànem. L’arribada del tren el 1865 degué millorar el comerç si bé degué acabar d’enfonsar el poc moviment portuari que quedava. La població s’estanca i a finals de segle la vila viu una gran crisi tant a nivell demogràfic com econòmic. És un moment però, en què els Ajuntaments encaminen la seva activitat cap a la organització dels serveis públics i l’urbanisme: ampliació de la Plaça de la Font, alienació de carrers, construcció de l’Escorxador i l’església de Baix a Mar, organització dels banys a la platja, etc. Alhora que la classe treballadora comença a organitzar-se en associacions i cooperatives per a millorar la seva situació, destaca la “cumprativa” La Marítima nascuda al barri de Marina.

El segle XX s’enceta amb una població dedicada sobretot el sector primari, passa per la convulsió de la Guerra Civil (1936-1939) i la repressió franquista, que portà a gairebé un centenar de torrencs a les presons o a l’exili. Les dificultats econòmiques provocades per la postguerra es començaren a pal·liar amb la instal·lació d’una planta de la factoria Pirelli (1952-2001) i l’arribada dels primers turistes als anys 60. Aquesta nova activitat provocarà un fort impacte a Torredembarra amb grans canvis tant a nivell paisatgístic, urbanístic com social. El 1976 la vila comptava amb 5 empreses de més de 50 treballadors. La població visqué una explosió demogràfica per la immigració procedent sobretot del sud d’Espanya, que no s’aturà fins els anys vuitanta, així la vila passà de 2.397 habitants l’any 1950 a 5.469 hab. el 1980.
Una nova onada migratòria s’inicia a la darrera dècada del segle XX i continua en els inicis del s. XXI, i porta a la població a augmentar espectacularment el nombre d’habitants fixes fins els 15.611 del 2010, en una vila abocada ja majoritàriament, al sector secundari i terciari.