T'agradaria saber més detalls sobre la història del municipi? No els busquis més. Des d'aquí pots accedir a un recorregut pel passat de la localitat.
A partir de l'any 801, després de la conquesta de Barcelona i davant els repetits intents d'establir la frontera al riu Ebre, els comtes catalans van buscar una línia divisòria segura, que finalment es va fixar als rius Llobregat i Cardener. Paral·lelament, la banda musulmana va definir la seva pròpia frontera a l'oest de la cristiana i, per defensar-la, va repoblar el territori amb tribus amazigues. A l'Alta Segarra es conserven dos topònims, Veciana i Calaf, que es consideren vestigis d'aquests assentaments amazics, probablement destinats a protegir punts estratègics de la zona.
La transició d'aquests establiments a mans cristianes no està del tot clara. Es creu que l'Alta Segarra va ser reconquerida per Guifré el Pilós a finals del segle IX. Posteriorment, durant la reconquesta de l'any 942, el comte Sunyer va ocupar Tarragona, la Conca de Barberà i també la zona de l'Alta Segarra.
L'any 976, Almansor i el seu fill Abd al-Màlik van dur a terme incursions constants contra les terres frontereres, i en els seus desplaçaments van devastar l'Alta Segarra, provocant una gran despoblació.
Això va motivar que, entre el 1010 i el 1015, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermessenda de Carcassona cedissin al bisbe de Vic un territori per repoblar, antigament conegut com a Segarra, on hi havia tres turons anomenats Calaf, Calafell i Ferrera. El bisbe Borrell va encarregar la repoblació d'aquest territori a Guillem, qui va construir fortificacions als tres turons i els va governar. Amb el temps, aquest territori va passar a dependre de l'església d'Osona.
L'any 1093, al peu del turó i del recinte fortificat del castell de Calaf, va sorgir un nucli de població protegit per una muralla de tàpia.
En aquest període, probablement ja se celebrava un mercat fora de les muralles, que facilitava l'intercanvi de productes entre els habitants de l'Alta Segarra i d'altres regions. No obstant això, la primera documentació del mercat data del 1226, quan Bernat d'en Blanc, en el seu testament, va deixar constància de tenir cases a la vila de Calaf i també al mercat de Calaf.
L'Alta Segarra és una comarca natural de Catalunya, delimitada per l'altiplà homònim. Se situa a l'extrem nord-occidental de la comarca de l'Anoia, i inclou la zona limítrofa del Bages i part del sud del Solsonès. També s'ha utilitzat el nom d'Alta Anoia, principalment com a marca turística, però sense fonament històric o cultural.
Des del punt de vista fisiogràfic i econòmic, presenta molts paral·lelismes amb la Segarra, d'on deriva el seu nom. Comprèn les poblacions de Calaf, Estaràs, Aguilar de Segarra, Sant Martí Sesgueioles, la Molsosa, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Copons, Pinós, els Prats de Rei, Pujalt, Sant Pere Sallavinera, Veciana, Rubió, entre d'altres. Pràcticament tota la conca del riu Llobregós (amb l'excepció de Ponts, a la Noguera, on el Llobregós desemboca al Segre) es considera part de l'Alta Segarra, tot i que les poblacions d'aquesta conca pertanyen administrativament a la comarca de la Segarra. A la vall del Llobregós hi trobem Castellfollit de Riubregós, Torà, Ivorra, Biosca, etc., localitats més vinculades a Calaf (per la carretera paral·lela al riu) que a altres poblacions de la Segarra. Alguns municipis de l'Alta Segarra han format la Mancomunitat Intermunicipal Voluntària Segarrenca.
El 1987, en una consulta a tots els municipis de Catalunya, diversos ajuntaments d'aquesta zona van reivindicar la creació d'una nova comarca que reflectís la identitat segarrenca del territori, amb una forta cohesió interna i una personalitat definida. Fruit d'això, l'any 2001 es va publicar l'Informe Roca, que proposava la creació de la comarca de l'Alta Segarra dins la vegueria Central.
La Torre de la Manresana, una important torre de vigilància del segle XVII, és un element destacat de l'Alta Segarra.
La reivindicació d'aquest territori com a comarca administrativa ha estat constant en els darrers anys, impulsada principalment per l'ajuntament de Calaf. Actualment, sembla que l'Alta Segarra podria esdevenir una comarca administrativa reconeguda oficialment a partir de juny del 2015, després de les eleccions municipals de maig, i inclouria els municipis de Calaf (capital), Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, els Prats de Rei, Pujalt, Sant Martí Sesgueioles i Sant Pere Sallavinera, i probablement també Veciana. Aquest procés es facilitaria amb la futura Llei de Govern Locals de Catalunya, que podria permetre la creació de la vegueria del Penedès mitjançant l'àmbit funcional territorial corresponent, fent que els municipis de l'Anoia adscrits a la vegueria Central poguessin constituir-se en comarca. L'Alta Segarra és, doncs, una comarca natural que, malgrat les seves profundes raons geogràfiques i històriques, mai no ha obtingut reconeixement administratiu, i els seus municipis van acabar integrats a les comarques de l'Anoia, el Bages, el Solsonès i la Segarra.
Les raons històriques per defensar l'Alta Segarra són tan evidents que el mateix nom de Segarra té el seu origen a l'actual Els Prats de Rei. Van ser els ibers qui van anomenar Sikarra l'enclavament que hi tenien, i els romans el van denominar Municipium Segarrensis. De fet, fins a la divisió comarcal del 1932, tots els sistemes de partició administrativa, judicial o religiosa situaven els municipis de l'Alta Segarra a la Segarra.
La història, però, ofereix girs inesperats. L'esquarterament de l'Alta Segarra es va produir durant el debat posterior a la primera proposta de divisió comarcal de Pau Vila l'any 1932, i més concretament, pel projecte de distribució de vegueries. A principis d'octubre de 1932, la ponència per a l'organització territorial de Catalunya va constatar que l'eix segarrenc Cervera – Guissona – Torà – Calaf es dividia a l'hora de triar a quina vegueria havien de pertànyer. L'alternativa era Lleida o Manresa, i els municipis de l'entorn de Calaf es van inclinar per Manresa, dividint així la comarca entre la Baixa Segarra (Cervera) i l'Alta Segarra (Calaf).
En aquell moment, els ponents podrien haver optat per la creació de la comarca de l'Alta Segarra, però ho van desestimar perquè van considerar que Calaf, amb 1.500 habitants, no podia ser capital (se n'exigia un mínim de 6.000). La solució va ser repartir els seus municipis entre les quatre comarques esmentades.
L'Informe Roca de l'any 2000 va reprendre aquell debat i va proposar resoldre'l amb la creació de l'Alta Segarra, incorporant-hi els municipis de Torà, Estaràs i Ivorra (de la Segarra), Pinós i la Molsosa (del Solsonès), Aguilar de Segarra (del Bages) i els Prats de Rei, Argençola, Rubió, Copons, Sant Martí Sesgueioles, Veciana, Pujalt, Calaf, Calonge de Segarra, Sant Pere Sallavinera i Castellfollit de Riubregós (de l'Anoia).
Si avui el debat sobre la creació de l'Alta Segarra ha revifat amb força és, precisament, per la nova divisió en vegueries que es tramita al Parlament de Catalunya. Així, mentre la majoria de municipis de l'Anoia han triat formar part de la vegueria del Penedès, els de l'Alta Segarra han tornat a optar per la vegueria de la Catalunya central, amb Manresa com a capital.
Ara bé, més enllà dels debats administratius i les possibles divisions territorials, l'Alta Segarra és una realitat innegable. Això implica la necessitat de treballar conjuntament per oferir els serveis que els seus habitants necessiten. Per aquest motiu, l'any 1995 es va constituir la Mancomunitat Intermunicipal Voluntària Segarrenca (que el 2015 va canviar el nom per Mancomunitat de l'Alta Segarra), formada per Sant Pere Sallavinera, Sant Martí Sesgueioles, Pujalt, els Prats de Rei, Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra i Calaf.
Aquests set municipis estan convençuts que la millor manera de treballar per a les persones que hi viuen és mancomunar tants serveis com sigui possible i raonable. Aquesta és la raó de ser d'aquesta Mancomunitat.
